Existeix tancat dins la seva pell. De vegades els seus ulls negres queden encallats a la teva mirada i són un pou sense fons al que nomes t'hi deixa acostar-te-hi; la seva boca ampla emet sons estranys, no semblen humans . Crits aguts i sobtats i udols sornegés , altres vegades surten les paraules, són humans perquè ell és una criatura de les nostres, pertany a la nostre tribu a nascut entre nosaltres.
El cabell negre li cobreix el crani ampla , serà un home fort . Deixarà que l’abrasis només per un espai curt de temps , desprès es desempallegarà de tu tímidament, sense posar-hi gaire resistència, com si només busqués allunyar-se a no gaire distància.
Sembla una criatura que fuig; que te por i es manté segur dins la solitud .
Crida i corre per fugir, tot deu semblar-li amenaçador. Els objectes li imposen les seves formes , els seus colors – ell els rep com aquell a qui li presenten un nou amic; se’ls mira a la distància des de diverses perspectives , endevinant coses potser insospitades.
S’hi acosta i les estudia, les toca tímidament , se n’apodera, les posseeix.
Mira les paraules escrites com si no fossin objectes gràfics inerts; va tancant els ulls i els torna obrir de cop, fixa la mirada a la punta del seu nas; juga amb elles amb les cames plegades i els palmells de les mans reposant sobre la seva mandíbula infantil.
Estableix relacions només amb els objectes ; relacions efímeres perquè ràpidament deixant de despertar el seu interès.